23é NB2012 Categoria 8

Guanyador Primer Premi 8ª categoria.

JOSEP LATRE I VERDAGUER

L'ULTIMA CARTA

Bon amic Ramon: Hem passat tants anys d'infantesa plegats, que ara, quan el temps deixa infinitat de moments viscuts darrere nostre, la memòria em retorna nostàlgics moments d'aquells temps i, de forma molt especial, mantinc un record viu, molt viu, de les nostres criaturades. Recordes aquells nadals de teatre al costat de la senyoreta Matilde, corrent entre les ovelles dels pastors, en el casino del poble, adorant el Nen Jesús? I les vinyes, que, orfes de fruits, eren camps lunars, on aterraven les nostres naus espacials? Quina alegria més sana la nostra!

Avui, per a nosaltres, tot allò queda molt llunyà. Aquest migdia, assegut a la plaça de la font vella, he vist passar els nens. Sortien de classe corrent, amb la mateixa alegria de la nostra infància. M’agrada endinsar-me dins la temerària aventura del temps i recordar aquells anys. Nosaltres galopàvem amb cavalls blancs pel prat de la imaginació per arribar a no sé quina fantasia perduda entre els arbres de la ribera del riu.

Fa dos dies que intento portar la vida quotidiana dels camperols del poble. En realitat, és una forma pietosa de justificar el meu posat mandrós. No et burlis si et dic que tot el treball del matí queda reduït a aquestes lletres desorientades. És difícil classificar-les, pot ser que siguin un reclam manifest de la meva ànima abatuda, o un crit d'auxili pel meu cor emmalaltit.

Diuen que Déu governa els designis de l'univers i transmet la virtut en l'experiència dolorosa. Tots aquells que creuen i són profundament religiosos, veuen el senyal de la Providència en els actes més dolorosos de la vida. Jo prefereixo creure en el consell assenyat i el consol desinteressat dels bons amics. Trobar en ells el refugi i l'auxili de les debilitats humanes. Crec que som víctimes del nostre arrogant comportament i com les fulles seques, ens rebolquem dins d'una ventada per perdre'ns enmig del llot de la nostra mesquinesa.

La guerra prossegueix el seu viatge pel món de les misèries humanes. Fa uns mesos, en el camp de batalla, em va ferir una bala enemiga. Per sort, la lesió no va ser de mort, encara que suficient per a que em donessin de baixa del front i pogués tornar a casa. Estic bé físicament, però amb els sentiments destrossats.

Les tropes enemigues són a prop. A tret d'alba, el cel s'ha cobert d'un soroll infernal. Mai a la meva vida havia vist tants avions junts. En l'horitzó llunyà, els bombarders nacionals escortats per caces italians sobrevolaven les línies republicanes. Un núvol negre de destrucció va trencar el blau del cel i, en segons, un presagi de mort va envair la vida afable dels habitants del poble. Existeix por entre les persones, por a les notícies que arriben de l'exterior, por a l'actitud dels veïns, fins i tot por entre germans per la postura que puguin adoptar davant el conflicte que vivim.

El poble sencer coneix els horrors de la mort. La desolació de la guerra va visitar les nostres llars complaent-se a posar a prova, de forma dolorosa, els esperits endurits de les persones d'aquesta vila. Entrada la nit, unintens soroll de motors i un xiulet metàl·lic va trencar el silenci que regnava en la tranquil·litat dels carrers il·luminats amb els seus eteris colors vermellosos. L'explosió va ser apocalíptica. Fum, pedres, vidres, fustes, teules, tot volava per l'aire. La casa dels Maymó en uns minuts havia desaparegut. Una bomba perduda per algun dels avions que sobrevolaven la tancada nit, camí de l'enemic, esclatava sense sentit enmig de l'habitatge.

Deixa'm desperta la teva fràgil memòria: la família estava formada per l'avi, encara viu amb els seus noranta anys, el matrimoni i la seva filla de nou mesos. La nena es deia Montserrat. Un moment, ara recordo, tu mai vas arribar a conèixer-la. Va néixer uns mesos després de la teva, diguem, “fugida cap elsPirineus”. Però ara no és el moment d'iniciar una controvèrsia jutjant el reprotxable abandó de la teva Bandera, massa complicat i profund per discutir una deserció en la brevetat d'aquestes lletres.

En el centre del desastre, embolicada en un espès núvol de fum gris, cavalcava la mort. Ningú va sobreviure a la seva visita. Els cossos destrossats dels habitants de la casa van quedar escampats entre les ruïnes. El bressol blanc de la nena estava esquitxat de sang.
Buit.
L'ona expansiva de l'explosió havia llançat a la petita per l'aire i, en una esborronadora caiguda, havia quedat incrustada entre els ferros del reixat del jardí que, per desgràcia, van actuar d'afilades espases traspassant el ventre de l'indefens cos…


Bon amic Ramon: Hem passat tants anys d'infantesa plegats, que ara, quan el temps deixa infinitat de moments viscuts darrere nostre, la memòria em retorna nostàlgics moments d'aquells temps i, de forma molt especial, mantinc un record viu, molt viu, de les nostres criaturades. Recordes aquells nadals de teatre al costat de la senyoreta Matilde, corrent entre les ovelles dels pastors, en el casino del poble, adorant el Nen Jesús? I les vinyes, que, orfes de fruits, eren camps lunars, on aterraven les nostres naus espacials ?Quina alegria més sana la nostra!
Avui, per a nosaltres, tot allò queda molt llunyà. Aquest migdia, assegut a la plaça de la font vella, he vist passar els nens. Sortien de classe corrent, amb la mateixa alegria de la nostra infància. M’agrada endinsar-me dins la temerària aventura del temps i recordar aquells anys. Nosaltres galopàvem amb cavalls blancs pel prat de la imaginació per arribar a no sé quina fantasia perduda entre els arbres de la ribera del riu.
Fa dos dies que intento portar la vida quotidianadels camperols del poble. En realitat, és una forma pietosa de justificar el meu posat mandrós. No et burlis si et dic que tot el treball del matí queda reduït a aquestes lletres desorientades. És difícil classificar-les, pot ser que siguin un reclam manifest de la meva ànima abatuda, o un crit d'auxili pelmeu cor emmalaltit.
Diuen que Déu governa els designis de l'univers i transmet la virtut en l'experiència dolorosa. Tots aquells que creuen i són profundament religiosos, veuen el senyal de la Providència en els actes més dolorosos de la vida. Jo prefereixo creure en el consell assenyat i el consol desinteressat dels bons amics. Trobar en ells el refugi i l'auxili de les debilitats humanes. Crec que som víctimes del nostre arrogant comportament i com les fulles seques, ens rebolquem dins d'una ventada per perdre'ns enmig del llot de la nostra mesquinesa.
La guerra prossegueix el seu viatge pel món de les misèries humanes. Fa uns mesos, en el camp de batalla, em va ferir una bala enemiga. Per sort, la lesió no va ser de mort, encara que suficient per a que em donessin de baixa del front i pogués tornar a casa. Estic bé físicament, però amb els sentiments destrossats.
Les tropes enemigues són a prop. A tret d'alba, el cel s'ha cobert d'un soroll infernal. Mai a la meva vida havia vist tants avions junts. En l'horitzó llunyà, els bombarders nacionals escortats per caces italians sobrevolaven les línies republicanes. Un núvol negre de destrucció va trencar el blau del cel i, en segons, un presagi de mort va envair la vida afable dels habitants del poble. Existeix por entre les persones, por a les notícies que arriben de l'exterior, por a l'actitud dels veïns, fins i tot por entre germans per la postura que puguin adoptar davant el conflicte que vivim.
El poble sencer coneix els horrors de la mort. La desolació de la guerra va visitar les nostres llars complaent-se a posar a prova, de forma dolorosa, els esperits endurits de les persones d'aquesta vila. Entrada la nit,unintens soroll de motors i un xiulet metàl·lic va trencar el silenci que regnava en la tranquil·litat dels carrers il·luminats amb els seus eteris colors vermellosos. L'explosió va ser apocalíptica. Fum, pedres, vidres, fustes, teules, tot volava per l'aire. La casa dels Maymó en uns minuts havia desaparegut. Una bomba perduda per algun dels avions que sobrevolaven la tancada nit, camí de l'enemic, esclatava sense sentit enmig de l'habitatge.
Deixa'mdesperta la teva fràgil memòria: la família estava formada per l'avi, encara viu amb els seus noranta anys, el matrimoni i la seva filla de nou mesos. La nena es deia Montserrat. Un moment, ara recordo, tu mai vas arribar a conèixer-la. Va néixer uns mesos després de la teva, diguem, “fugida cap els Pirineus”. Però ara no és el moment d'iniciar una controvèrsia jutjant el reprotxable abandó de la teva Bandera, massa complicat i profund per discutir una deserció en la brevetat d'aquestes lletres.
En el centre del desastre, embolicada en un espès núvol de fum gris, cavalcava la mort. Ningú va sobreviure a la seva visita. Els cossos destrossats dels habitants de la casa van quedar escampats entre les ruïnes. El bressol blanc de la nena estava esquitxat de sang. Buit. L'ona expansiva de l'explosió havia llançat a la petita per l'aire i, en una esborronadora caiguda, havia quedat incrustada entre els ferros del reixat del jardí que, per desgràcia, van actuar d'afilades espases traspassant el ventre de l'indefens cos…

Atordit per la lectura, vaig romandre agenollat damunt dels enderrocs. No vaig conèixer el final, no existia, la redacció havia estat interrompuda. Vaig aixecar la mirada, enfront els meus ulls únicamentexistia destrucció. Antics vestigis dels horrors de la guerra. Durant la batalla, aquell poble va sofrir els atacs aeris dels bombarders enemics fins a ser destruït per complet. Avui, l'atzar m'havia portat fins a aquell lloc recòndit per trobar l'escrit que, per raons evidents, mai va poder arribar a la seva destinació. En incorporar-me vaig aspirar profundament l'aire empolsinat en un intent de viatjar cap al passat, filtrant-me entre la deterioració i la desolació de les ruïnes, recordant les històries que el meu pare m'havia explicat. Un passat difícil d'oblidar.

—Perdoneu jove.
Darrere meu, una veu envellida pels anys em va retornar a la realitat. Des del tortuós camí, un ancià, assegut en una cadira de rodes em feia senyals.

—Perdoneu jove —va repetir, estenent el braç—. Sou tan amable de lliurar-me l'escrit que acabeu de llegir?
Vaig mirar sorprès la carta i el cavaller. Al seu costat, una misteriosa dona vestida amb els colors de la tristor i amb un barret que amagava el seu rostre per complet, empenyia la cadira de rodes.
L'home va detectar el meu gest de sorpresa.

—Disculpi la meva intromissió. Sense adonar-se estava llegint en veu alta i jo, he reconegut els personatges. Fa temps que vinc per aquí, vaig marxar fugint de la guerra, vaig abandonar els meus amics, i ara, a la vellesa, els records sembla que em reclamin.
Vaig saltar per sobre lesruïnes, amb cura, el sòl era insegur fins a l'esplanada del camí.

—Tingui, l'he trobada al mig d'uns llibres molt malmesos pel temps, per sort, o per miracle, es conserva prou bé. Puc preguntar-li qui és?
No vaig rebre resposta, solament el rumor del vent filtrant-se entre els murs derruïts. Llavors, vaig comprovar que la lectura agitava vivament l'ànim de l'ancià. Immòbil, en la seva cadira, va deixar escapar un sospir i unes llàgrimes com cigrons van brotar dels seus ulls i van rodar pels seus pòmuls flacs.

—Em dic Ramon —va dir amb els ulls vidriosos—, aquesta carta anava dirigida a mi, però la intolerància, l'odi, la devastació i la mort, van impedir que arribés a les meves mans. Després de tot, la vida, en el seu complicat caminar, és més agraïda del que ens pensem i l'ha utilitzat a vostè per descobrir les últimes paraules que va escriure el bon amic Josep abans de morir en el bombardeig del trenta-vuit. —Amb la mirada baixa va afegir— Hi ha tantes coses perdudes, tant per recuperar. El simple fet de trobar aquesta carta, omple d'emoció els meus sentiments ferits. Imaginis…!
L'home no va poder acabar les seves paraules, semblava esgotat. Aleshores, el vent va aixecar núvols de cendres; ombres que es perden en la repugnant hipocresia dels éssers humans. Els crits d'uns nens que jugaven entre els arbres despullats del marge esquerra del riu van interrompre la condolença del silenci.



23è Premi de Narrativa Breu d'Artesa de Segre